Com neix una nina

Ara entenc el començament del conte de Pinotxo, quan el tronc, abans de ser tallat, ja tenia caràcter.

Quan agafo una figura de fusta amb les meves mans, me la miro, li dono voltes i me la remiro: la sento. La figura em "parla", algú vol ser allà, algú hi vol néixer. A les vetes de la fusta hi veig alguns contorns, a vegades hi veig una barba, el cabell d'una dona o la cara d'un nen. A vegades, la fusta i jo ens comuniquem molt ràpid i començo a dibuixar de seguida, aquest procés es molt agradable i em fa molt feliç. Algunes vegades no ens entenem, i he de deixar la peça sobre l'estanteria durant un temps, fins que se m'apareix l'idea adequada; això em dona moltes ganes de començar dibuixar-la immediatament.

Per ara pinto nines russes i tossuts, joguines per a nens al capdavall, i es que m'agrada molt tot el que envolta als més petits; es per això que m'inspiren aquells que es dediquen a fer joguines, especialment d'èpoques antigues.

La forma arrodonida del tossut, em recorda molt a unes monges del segle XIX que els tinc molta simpatia. Es dedicaven a elaborar robes eclesiàstiques, i amb els retalls que els sobraven en feien joguines. La seva joguina més popular eren unes pilotes amb una caixa d'escorça de fusta a l'interior que feia de sonall.










Amb els esbossos inicials m'ajuden a definir la forma i els color que aplicaré.









I aquí el resultat.



































Un altre exemple, en aquest cas es tracta d'un pagès en roba d'hivern.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada